Aquest mes, com no podia ser d’altra manera, parlaré de la nova Gramàtica
de la llengua catalana, que ha publicat aquesta setmana l’Institut d’Estudis
Catalans. M’he volgut esperar uns quants dies a escriure aquesta entrada per
tenir-ho tot plegat una mica més coll avall i poder explicar-me amb més calma i
claredat. Però bé, no m’hi allargaré gaire. Em limito a destacar-ne algunes de
les novetats principals i explicar què n’opino.
Comencem per les que em semblen bé, que acabarem aviat:
L’IEC ha decidit reconèixer algunes formes verbals pròpies de
diferents parts del territori. Per exemple, les formes pures, en valencià i
baleàric, de verbs de la tercera conjugació que fins ara només es consideraven
incoatius: engul/engoleix, tix/teixeix, tiny/tenyeix, etc. I també,
formes de la segona conjugació que en valencià i baleàric velaritzen: òmpliga/ompli,
òbriga/obri, entre d’altres. Són tots exemples extrets de la Gramàtica.
També ha donat ple reconeixement en tots els registres a les combinacions
binàries de pronoms febles pròpies del valencià li’l, li la, li’ls, li les com
a equivalents de l’hi, la hi, els hi, les hi.
I finalment, considero encertat haver acceptat l’ús de l’infinitiu en
algunes subordinades de relatiu sense haver-hi d’afegir un verb modal: establiments
on allotjar-se, un lloc on aparcar, no tenir de què parlar (exemples
extrets de la Gramàtica). Trobo que és simple economia del llenguatge i
que no afecta l’estructura de la llengua.
Hi ha altres aspectes que m’han agradat, però només en cito uns quants
exemples. Per tant, fins aquí, el que trobo adequat. Continuem ara amb el que
considero un despropòsit:
- Complement directe precedit de la preposició a. Per
justificar-ne l’acceptació en determinats casos, al·leguen que evita la
confusió amb el subjecte. Perdoneu, però ja hi havia recursos per evitar-ho; no
calia inventar-se excuses per dir «ja podem fer com en castellà».
- Per i per a davant d’infinitiu. En casos que solien
presentar una certa vacil·lació, s’ha optat per acceptar totes dues formes, i
tan contents. Mira que bé. Per què ens hem de molestar a fer pedagogia si
podem deixar que tothom tiri per on vulgui?
- Canvi i caiguda de preposició. La caiguda es manté (amb matisos). Però el canvi
de en i amb per a o de passa a ser optatiu en
registres informals (algú s’ha cregut que els parlants variaran l’ús en funció
del registre?). Doncs... què voleu que
us digui; no crec que hi hagi manera humana de justificar aquesta castellanada.
- Preposició en + infinitiu amb valor temporal. Fins ara només era
normatiu dir em vaig emocionar en saber la notícia; ara també podrem dir
al saber la notícia. Molt bé. Dues preguntes: quin motiu
hi pot haver per a aquest canvi, a banda d’adaptar la sintaxi per fer-la
paral·lela al castellà?, i quant trigaran a acceptar també aquesta construcció
amb valor causal?
- La «doble» negació. Trobo que és necessària perquè les paraules com gens,
cap, gota, ningú, res, mai, etc. no són negatives per si mateixes;
per això diem has entès res?, tens cap problema?, ha trucat ningú? amb
el sentit de alguna cosa, algun i algú, respectivament. Tenint en compte
això, entenc que cal afegir no per donar un significat negatiu a
aquestes expressions quan van anteposades al verb, perquè per si soles no el
neguen: mai no ho diries, res no ha canviat, ningú no ho sap. Però bé,
sembla que l’IEC ha preferit passar per alt aquesta realitat semàntica i ens ho
deixa dir amb no o sense.
- Les construccions donat que i degut a. Fa mal només de
llegir-les, però s’han acceptat perquè «s’han lexicalitzat i formen
construccions causals». Entesos. Però s’estalvien comentar per quin motiu se n’ha
estès tant l’ús que s’han arribat a lexicalitzar. Que potser se li escapa a
algú el paral·lelisme perfecte amb dado que i debido a?
En definitiva, vint anys de feina per constatar que el català s’està empobrint
i està perdent un grapat de trets genuïns, i per rendir-se a l’evidència que
quan una cultura forana t’absorbeix ho fa en tots els vessants, també el
lingüístic.