La nova gramàtica del catanyol

Aquest mes, com no podia ser d’altra manera, parlaré de la nova Gramàtica de la llengua catalana, que ha publicat aquesta setmana l’Institut d’Estudis Catalans. M’he volgut esperar uns quants dies a escriure aquesta entrada per tenir-ho tot plegat una mica més coll avall i poder explicar-me amb més calma i claredat. Però bé, no m’hi allargaré gaire. Em limito a destacar-ne algunes de les novetats principals i explicar què n’opino.

Comencem per les que em semblen bé, que acabarem aviat:

 L’IEC ha decidit reconèixer algunes formes verbals pròpies de diferents parts del territori. Per exemple, les formes pures, en valencià i baleàric, de verbs de la tercera conjugació que fins ara només es consideraven incoatius: engul/engoleix, tix/teixeix, tiny/tenyeix, etc. I també, formes de la segona conjugació que en valencià i baleàric velaritzen: òmpliga/ompli, òbriga/obri, entre d’altres. Són tots exemples extrets de la Gramàtica.

També ha donat ple reconeixement en tots els registres a les combinacions binàries de pronoms febles pròpies del valencià li’l, li la, li’ls, li les com a equivalents de l’hi, la hi, els hi, les hi.

I finalment, considero encertat haver acceptat l’ús de l’infinitiu en algunes subordinades de relatiu sense haver-hi d’afegir un verb modal: establiments on allotjar-se, un lloc on aparcar, no tenir de què parlar (exemples extrets de la Gramàtica). Trobo que és simple economia del llenguatge i que no afecta l’estructura de la llengua.

Hi ha altres aspectes que m’han agradat, però només en cito uns quants exemples. Per tant, fins aquí, el que trobo adequat. Continuem ara amb el que considero un despropòsit:

 - Complement directe precedit de la preposició a. Per justificar-ne l’acceptació en determinats casos, al·leguen que evita la confusió amb el subjecte. Perdoneu, però ja hi havia recursos per evitar-ho; no calia inventar-se excuses per dir «ja podem fer com en castellà».

- Per i per a davant d’infinitiu. En casos que solien presentar una certa vacil·lació, s’ha optat per acceptar totes dues formes, i tan contents. Mira que bé. Per què ens hem de molestar a fer pedagogia si podem deixar que tothom tiri per on vulgui?

- Canvi i caiguda de preposició. La caiguda es manté (amb matisos). Però el canvi de en i amb per a o de passa a ser optatiu en registres informals (algú s’ha cregut que els parlants variaran l’ús en funció del registre?). Doncs...  què voleu que us digui; no crec que hi hagi manera humana de justificar aquesta castellanada.

- Preposició en + infinitiu amb valor temporal. Fins ara només era normatiu dir em vaig emocionar en saber la notícia; ara també podrem dir al saber la notícia. Molt bé. Dues preguntes: quin motiu hi pot haver per a aquest canvi, a banda d’adaptar la sintaxi per fer-la paral·lela al castellà?, i quant trigaran a acceptar també aquesta construcció amb valor causal?

- La «doble» negació. Trobo que és necessària perquè les paraules com gens, cap, gota, ningú, res, mai, etc. no són negatives per si mateixes; per això diem has entès res?, tens cap problema?, ha trucat ningú? amb el sentit de alguna cosa, algun i algú, respectivament. Tenint en compte això, entenc que cal afegir no per donar un significat negatiu a aquestes expressions quan van anteposades al verb, perquè per si soles no el neguen: mai no ho diries, res no ha canviat, ningú no ho sap. Però bé, sembla que l’IEC ha preferit passar per alt aquesta realitat semàntica i ens ho deixa dir amb no o sense.

- Les construccions donat que i degut a. Fa mal només de llegir-les, però s’han acceptat perquè «s’han lexicalitzat i formen construccions causals». Entesos. Però s’estalvien comentar per quin motiu se n’ha estès tant l’ús que s’han arribat a lexicalitzar. Que potser se li escapa a algú el paral·lelisme perfecte amb dado que i debido a?

En definitiva, vint anys de feina per constatar que el català s’està empobrint i està perdent un grapat de trets genuïns, i per rendir-se a l’evidència que quan una cultura forana t’absorbeix ho fa en tots els vessants, també el lingüístic.

Com ens podem expressar de manera no sexista sense destrossar la llengua?

En l’entrada anterior vaig explicar quins recursos entre absurds i ridículs s’estan estenent, normalitzant i fins i tot imposant per dignificar les dones en el discurs. No tornaré a comentar la falta de criteri lingüístic dels seus defensors, però sí que vull destacar-ne la bona voluntat. Estem d’acord que les dones i els homes ens mereixem rebre un tractament igualitari en el discurs quotidià, en els mitjans de comunicació i a tot arreu. Ara bé, per fer-ho no cal perdre de vista la normativa i el sentit comú, sinó detectar i eliminar la asimetria amb què utilitzem la llengua per referir-nos a cada sexe.

I com es fa, això?

D’entrada, prenent consciència de com ens expressem. Sovint emprem expressions sexistes sense adonar-nos-en, simplement perquè les tenim interioritzades. I vull pensar que la major part de les vegades no es fa amb mala intenció, però això no és una bona notícia; és el reflex d’una cultura androcèntrica.

Un exemple d’això el trobem en la premsa esportiva, en què habitualment trobem la denominació infantilitzada noies en lloc de dones per referir-se a les esportistes; en canvi, és estrany sentir que als homes se’ls anomeni nois.

I de manera semblant, en el discurs espontani del dia a dia reflectim la naturalització del masclisme en la nostra cultura. Tots tenim al cap que el tractament protocol·lari per a un home és senyor; en canvi, a una dona l’anomenem senyora o senyoreta en funció del seu estat civil (mentre que les connotacions de senyoret responen a altres consideracions). Si volem tractar els dos sexes de manera equivalent, hem de fer servir únicament senyor i senyora.

En la mateixa línia trobem el mal costum d’esmentar les dones pel nom i els homes, pel cognom (independentment del seu estatus). Ara que s’acosten les eleccions presidencials als EUA, ens fem un fart de sentir parlar de Trump i Hillary. No se’ns acudiria mai esmentar formalment un home sense el cognom (quina falta de respecte, no?). Però no trobem irrespectuós voler fer més informal o propera una dona poderosa esmentant-la només pel nom. I això, si té sort i no li diuen simplement la dona de l’expresident, continuant amb l’exemple anterior.

És tristament habitual identificar una dona amb el parentiu que tingui amb un home, com si el seu prestigi social depengués de qui sigui el seu pare o amb qui s’hagi casat. Ja pot ser cirurgiana en cap o jutgessa del Suprem, que com el seu marit tingui certa notorietat pública, serà “la dona de”. I la cosa no acaba aquí. Arran dels últims jocs olímpics, per exemple, hem viscut autèntics atemptats contra la dignitat perpetrats per alguns mitjans de comunicació. De segur que us vénen (venen, ara sense el diacrític) a la memòria titulars en què s’elogiava i es donava protagonisme als entrenadors o als marits de les medallistes, i elles hi quedaven en un segon pla, si és que arribava a figurar-hi el nom. Podeu veure’n uns quants exemples aquí.

Aquestes denominacions dependents fan que es dilueixi la identitat individual de qui, en principi, era el subjecte principal de la informació o del comentari en qüestió. Així, doncs, evitarem identificar una dona com la filla de o la senyora de, ja que podem distingir-la perfectament pel seu nom i cognom, per la seva professió o per alguna característica pròpia que sigui rellevant al context.

Però anem amb compte. Si parlem de professions, hem de vigilar de no caure en els estereotips de gènere, de l’estil de: les senyores de la neteja, les infermeres, les secretàries, etc. Aquestes denominacions només són vàlides si parlem d’un grup concret integrat per dones. Però si parlem en general d’un conjunt de treballadors d’aquests sectors, no és correcte citar-los en femení simplement per generalitzar, donant per suposat que són feines de dones. Per evitar-ho, tenim diferents recursos: per exemple, podem dir el personal de neteja (neutralització), els infermers o els secretaris (masculí amb valor genèric), que serveix per a tothom mal que pesi a alguns.

  

Un altre aspecte que val la pena comentar són les caracteritzacions que fem de les dones i dels homes, que contribueixen a mantenir-ne una imatge estereotipada. Observem diferències, per exemple, en l’adjectivació: mentre que a l’hora de descriure un home se’n solen destacar característiques de la personalitat o de la feina (competent, intel·ligent, professional), quan es descriu una dona els adjectius se centren en el físic i en aspectes afectius (elegant, guapa, jove, amable, dolça). I curiosament, quan se’n destaquen característiques com la fortalesa o el lideratge no sempre es fa en sentit positiu: manaire, agressiva.

A més, deixem anar tranquil·lament adjectius en sentit figurat com conyàs o collonut, que identifiquen femení amb negatiu i masculí amb positiu. O considerem que actuar com una nena és dolent i en canvi comportar-se com un home és positiu.

I per últim, vull comentar breument la necessitat de defugir expressions que promoguin la feminitat com a fet diferenciador, condicionant o connotat d’alguna manera. Fixeu-vos en la contraposició de literatura / literatura femenina o la selecció / la selecció femenina. Aquí entenem el genèric com a masculí, i en aquest cas no hi ha una explicació gramatical que ho justifiqui.

No es tracta de criticar la tendència imperant, sinó de fer una mica de pedagogia perquè vagi minvant. Perquè l’autèntic llenguatge no sexista no consisteix a desdoblar i neutralitzar a discreció, sinó a detectar i expulsar el petit masclista interior amb què ens han contaminat anys i anys de tradició androcèntrica.

Ser feminista és reinventar la gramàtica?

Avui us vull parlar de l’anomenat llenguatge inclusiu, no discriminatori o no sexista i del debat que ocasiona entre lingüistes i no lingüistes. Per als que no tingueu clar a què em refereixo en poso uns quants exemples típics: 

-S’enviarà una carta als treballadors i les treballadores de l’empresa.

-L’estudiantat universitari, en peu de guerra.

-A casa, totes som vegetarianes: la mare, el pare i les tres filles.

Trobeu que les frases anteriors són correctes? Sobre aquesta qüestió hi ha tantes opinions com persones, i fins a cert punt és comprensible, però hem de saber que no tot s’hi val. Com que les professions relacionades amb la llengua solen estar poc regulades i, a més, tots sabem parlar, ens atrevim sense gaire miraments a opinar sobre temes lingüístics, fins i tot sobre qüestions una mica tècniques que no dominem. És cert que el tema donaria per a un llibre sencer, però en aquesta entrada només en destacaré alguns aspectes bàsics.

D’entrada, deixant de banda els gustos personals, hem de tenir en compte que el gènere gramatical no marcat sol coincidir amb el masculí, i que no és correcte emprar el femení per a referir-nos a homes ni a un conjunt d’homes i dones. A partir d’aquí, que cadascú parli com vulgui; sempre que sigui conscient de quan s’està saltant la normativa, la gramàtica i l’evolució de la llengua. Generalment, les opinions i les iniciatives que s’allunyen de la norma es basen en benintencionats arguments socials, psicològics, polítics, etc. però no en criteris lingüístics. Fixeu-vos que no s’escandalitza ningú en veure que el nombre gramatical menys marcat és el singular i que de vegades el fem servir per a designar plural. Igual que el temps verbal menys marcat és el present i el podem utilitzar per a descriure temps passat o futur. No hi ha ningú en contra perquè no és una qüestió de sexes.

En canvi, el motiu que fa equiparar masculí a genèric ens pot molestar, d’acord, però la realitat de la llengua és que si ens diuen «Benvinguts!» quan entrem en grup en un lloc, les dones entenem que també hi som benvingudes, no ens sentim excloses del grup. De la mateixa manera, podem formar part d’un equip d’enginyers o d’advocats; no necessitem que ens anomenin separadament, com si no fóssim exactament iguals com a professionals. A algú li suposa un problema no tenir una desinència pròpiament femenina per a periodista o fisioterapeuta?, o per a àgil o intel·ligent? Simplement, per motius evolutius arbitraris, aquestes paraules no han desenvolupat flexió de gènere; la mateixa forma ens inclou a tots i no passa res. Els desdoblaments són innecessaris i absurds per molt que una paraula tingui doble terminació, perquè valents ho som tots, tant els valents com les valentes.

De vegades, per evitar l’enfarfegament de desdoblar-ho tot, recorrem a l’ús de noms col·lectius i a formes genèriques o neutres. Aquesta opció no és intrínsecament errònia, el problema és que se sol utilitzar com a recurs per evitar la forma que interpretem com a masculina. No hi ha cap mal a dir la comunitat científica, però és igual de vàlid, formal i respectuós dir els científics, i no s’ha d’arraconar aquesta forma en favor de l’altra. Tampoc no hi ha cap problema per dir el professorat o el funcionariat si s’utilitza bé; l’error és considerar sexista emprar els professors i els funcionaris amb valor genèric, i no podem consentir que ens ho facin «corregir». I sobretot procurem no passar-nos homogeneïtzant tractaments, no sigui que acabem neutralitzant unes directores anomenant-les directiva.

Quant a la feminització de termes suposadament masculins, no cal comentar despropòsits de l’alçada de tothom/totdon, homenatge/donanatge, monoparental/monomarental. La ignorància en temes d’etimologia es fa dolorosament evident quan sentim tocar campanes i no sabem on.

Finalment, trobo que val la pena esmentar recursos més subtils que pretenen evitar el masculí genèric impersonalitzant les frases. Consisteixen a fer servir determinants i pronoms sense marca de gènere, optar per construccions passives o imperatives, o elidir el gènere del subjecte, entre d’altres. És perfectament normatiu dir, per exemple, qui faci tard no vindrà; entesos, però és igualment adequat dir els que facin tard no vindran (o les que facin tard no vindran si ens referim només a dones). En aquests casos, ningú no ens pot fer limitar-nos a una única opció; podem alternar-les com vulguem. Ocultar o no el gènere no presenta cap problema des del punt de vista lingüístic; ara bé, emprar construccions neutres no sé com ajuda a donar notorietat al femení en la llengua.

Tot això és el resultat d’atorgar poder de decisió sobre la llengua a qui no en té prou coneixement, o a qui es pensa que en té tant que la pot reinventar. Voler institucionalitzar la «necessitat» de donar un tractament a part al femení, o dissoldre’l en l’ambigüitat, és crear un problema lingüístic que no existia. No calia inventar-se expressament un mot com estudiantat (no normatiu i sense ús espontani) només per evitar estudiants. No té sentit. 

Sóc conscient que moltes persones volen de tot cor eradicar el masclisme i visibilitzar les dones en una cultura que ens menysprea i ens tracta com a mercaderia. Però no sé quin raonament il·lús els fa arribar a la conclusió que atribuir un significat nou als gèneres gramaticals canviarà alguna cosa en la mentalitat dels qui ho necessitarien. I els qui creiem en la igualtat i el respecte no necessitem que ens parlin d’una manera ridícula i agramatical per continuar sent com som i defensar els drets dels homes i les dones en igualtat.

I si volem eliminar el tractament discriminatori, condescendent i infantil que patim, sobretot en els mitjans, —sovint, de manera inconscient— hi ha moltes maneres de fer-ho que no atempten contra la llengua ni contra el sentit comú. N’explicaré unes quantes en la propera entrada.

Per a què necessito un corrector si ja tinc el del Word?

En aquesta primera entrada vull explicar-vos en què consisteix la feina d’un corrector professional. Em sembla necessari començar per aquí perquè sovint em fan comentaris tan innocents com desinformats del tipus: «Si de cas necessito un expert en el tema del text, perquè les faltes ja me les treu el Word». O n’hi ha que amb una curiositat sincera em pregunten: «I per què has de corregir això, si ho ha escrit un periodista (o filòleg o traductor o professor de català)?».

En primer lloc, un no es pot corregir a si mateix, perquè no tindria prou distanciament amb el text. Si volem publicar un text de qualitat, necessitem que algú altre el revisi; de fet, en tot procés editorial hi ha una fase de correcció, per molt que el text l’hagi escrit una persona amb criteri lingüístic. Per a garantir la qualitat lingüística d’un text cal tenir una certa experiència i formació específica en correcció de textos, però no un curset, sinó un postgrau o màster especialitzats. 

I en segon lloc, un expert en economia, biologia, dret o física entendrà perfectament un text de la seva matèria, i fins i tot podrà detectar-hi errors de contingut. Però quines eines té per valorar-ne l’ús de la llengua? Necessitaria coneixements profunds de gramàtica, puntuació, tipografia, etc. i una sensibilitat especial per revisar la coherència de la informació, l’adequació del registre comunicatiu i moltes coses més que us comento a continuació. I és que encara que tots tinguem Word, que revisa l’ortografia i la concordança, aquesta és una mínima part de la feina d’un corrector humà.

Quines són, doncs, les tasques que du a terme un corrector professional?

Quan ens trobem davant d’un text per corregir, és clar que en revisem els aspectes més bàsics, com l’ortografia i la puntuació. Però més enllà de si hi falta un accent o hi sobra una coma, cal centrar-se en qüestions gramaticals més complexes, com la sintaxi. Això implica revisar si les frases estan ben construïdes, si són conformes a la norma i lliures de calcs (*porto una hora esperant > fa una hora que m’espero), o si els verbs estan regits per la preposició que toca (*penso amb tu > penso en tu) o si s’hi empren correctament els pronoms (*els hi diré > els ho diré), per exemple.

A més, cal que el lèxic sigui pertinent i precís des del punt de vista semàntic; és a dir, comprovarem que l’autor hagi emprat la paraula que correspon al context (sentir/escoltar, composar/compondre, biennal/bianual), i revisarem, entre d’altres, si el text conté barbarismes (*garantitzar, *caure’s, *financiació), si hi ha confusions amb els homòfons (accés/excés, abans/avanç, evitar/habitar), si hi ha ultracorreccions (*guixeta, tarja), etc.

També modificarem, si cal, la tipografia per adaptar-la a la norma: ús de cursives, cometes, guionets, guions, etc. A més de revisar les separacions de paraules a final de ratlla, les línies òrfenes i vídues de cada pàgina, la jerarquització dels diferents apartats, comprovar la paginació, les numeracions, les llistes, etc. I unificarem també la disposició general del text: marges, sagnats, interlineats, etc.

A banda d’això, haurem de considerar l’aspecte pragmàtic del text: el registre i el to comunicatius són adequats al context i al receptor?; és a dir, el text transmet el missatge tenint en compte qui l’ha de llegir i en quina situació? No ens hem d’expressar igual en un article per a una revista mèdica que en una novel·la de misteri o en un cartell de festa major. I a més, si trobem que un fragment sona pretensiós o artificial (faré un elevator speech per presentar la meva start-up a uns investors) ho comunicarem al client perquè decideixi al respecte. 

En relació amb aquest punt aplicarem també la correcció d’estil. Si el client té un llibre d’estil propi, com en el cas de les editorials o els mitjans de comunicació, el seguirem. I si no en té, ens guiarem pels nostres coneixements i pels manuals d’estil d’ús general. Però, en qualsevol cas, haurem d’anar més enllà i revisar qüestions estilístiques que no se solen recollir en els llibres. Haurem de comprovar, per exemple, si el text està ben redactat i és entenedor, si l’explicació està ben argumentada, si l’estructura és clara, si la informació és coherent i ben connectada, etc. Aleshores, si cal, ens comunicarem amb el client per proposar-li una reformulació dels fragments que considerem que la necessiten.

I finalment, un bon corrector acostuma a fer comentaris o recomanacions sobre el contingut del text quan detecta que conté informació errònia o terminologia específica emprada amb poc rigor (hem de dir ecològic, biològic o orgànic?) i consultarà obres de referència que aclareixin el concepte. Fins i tot, molts correctors dominen gèneres textuals concrets i en coneixen les necessitats específiques; per tant, en funció de la seva especialitat, podran fer una crítica literària, corregir dades històriques o donar indicacions tècniques, entre d’altres.

I això és tot ―o gairebé― pel que fa a la correcció pròpiament. Però a part, encarregar un projecte a un corrector inclou altres aspectes interessants per al client. D’entrada, es pot concertar una reunió inicial per establir formalment els termes de l’encàrrec: el servei i els requeriments especials que sol·liciti el client, el termini d’entrega, la tarifa, les condicions de pagament, etc. I es poden concertar reunions de seguiment per controlar el procés i resoldre dubtes; el més important és tenir una via de comunicació eficaç per estar sempre en contacte. A més, arran de l’encàrrec, si el client vol saber en què s’ha equivocat o per què està malament tal construcció i com pot aprendre a millorar l’escriptura, pot demanar assessorament lingüístic al seu corrector. I un cop està tot fet, si el text ha d’anar publicat en paper, només faltarà imprimir-ne les proves d’impremta per acabar de polir algun detall que s’hagi pogut escapar i que només es veu sobre el paper; llavors caldrà rellegir el text tantes vegades com calgui fins que quedi pràcticament perfecte.

Quan un ordinador pugui fer tot això, potser serà l’hora de plegar i plantejar-nos un canvi de professió. Mentrestant, continuarem aquí per servir-vos.