En l’entrada anterior vaig explicar quins recursos entre
absurds i ridículs s’estan estenent, normalitzant i fins i tot imposant per
dignificar les dones en el discurs. No tornaré a comentar la falta de criteri
lingüístic dels seus defensors, però sí que vull destacar-ne la bona voluntat. Estem d’acord que les dones i els homes ens
mereixem rebre un tractament igualitari en el discurs quotidià, en els mitjans
de comunicació i a tot arreu. Ara bé, per fer-ho no cal perdre de vista la
normativa i el sentit comú, sinó detectar i eliminar la asimetria amb què utilitzem
la llengua per referir-nos a cada sexe.
I com es fa, això?
D’entrada, prenent consciència de com ens expressem. Sovint emprem
expressions sexistes sense adonar-nos-en, simplement perquè les tenim
interioritzades. I vull pensar que la major part de les vegades no es fa amb mala
intenció, però això no és una bona notícia; és el reflex d’una cultura
androcèntrica.
Un exemple d’això el trobem en la premsa esportiva, en què
habitualment trobem la denominació infantilitzada noies en lloc de dones per
referir-se a les esportistes; en canvi, és estrany sentir que als homes se’ls
anomeni nois.
I de manera semblant, en el discurs espontani del dia a dia
reflectim la naturalització del masclisme en la nostra cultura. Tots tenim al
cap que el tractament protocol·lari per a un home és senyor; en canvi, a una dona l’anomenem senyora o senyoreta en
funció del seu estat civil (mentre que les connotacions de senyoret responen a altres consideracions). Si volem tractar els
dos sexes de manera equivalent, hem de fer servir únicament senyor i senyora.
En la mateixa línia trobem el mal costum d’esmentar les
dones pel nom i els homes, pel cognom (independentment del seu estatus). Ara
que s’acosten les eleccions presidencials als EUA, ens fem un fart de sentir
parlar de Trump i Hillary. No se’ns acudiria mai esmentar formalment
un home sense el cognom (quina falta de respecte, no?). Però no trobem
irrespectuós voler fer més informal o propera una dona poderosa esmentant-la
només pel nom. I això, si té sort i no li diuen simplement la dona de l’expresident, continuant amb l’exemple anterior.
És tristament habitual identificar una dona amb el parentiu
que tingui amb un home, com si el seu prestigi social depengués de qui sigui el
seu pare o amb qui s’hagi casat. Ja pot ser cirurgiana en cap o jutgessa del
Suprem, que com el seu marit tingui certa notorietat pública, serà “la dona de”.
I la cosa no acaba aquí. Arran dels últims jocs olímpics, per exemple, hem
viscut autèntics atemptats contra la dignitat perpetrats per alguns mitjans de
comunicació. De segur que us vénen (venen,
ara sense el diacrític) a la memòria titulars en què s’elogiava i es donava
protagonisme als entrenadors o als marits de les medallistes, i elles hi quedaven
en un segon pla, si és que arribava a figurar-hi el nom. Podeu veure’n uns
quants exemples aquí.
Aquestes denominacions dependents fan que es dilueixi la
identitat individual de qui, en principi, era el subjecte principal de la
informació o del comentari en qüestió. Així, doncs, evitarem identificar una
dona com la filla de o la senyora de, ja que podem distingir-la
perfectament pel seu nom i cognom, per la seva professió o per alguna
característica pròpia que sigui rellevant al context.
Però anem amb compte. Si parlem de professions, hem de
vigilar de no caure en els estereotips de gènere, de l’estil de: les senyores de la neteja, les infermeres, les secretàries, etc. Aquestes denominacions només són vàlides si
parlem d’un grup concret integrat per dones. Però si parlem en general d’un
conjunt de treballadors d’aquests sectors, no és correcte citar-los en femení simplement
per generalitzar, donant per suposat que són feines de dones. Per evitar-ho,
tenim diferents recursos: per exemple, podem dir el personal de neteja (neutralització), els infermers o els
secretaris (masculí amb valor genèric),
que serveix per a tothom mal que pesi a alguns.
Un altre aspecte que val la pena comentar són les caracteritzacions
que fem de les dones i dels homes, que contribueixen a mantenir-ne una imatge
estereotipada. Observem diferències, per exemple, en l’adjectivació: mentre que
a l’hora de descriure un home se’n solen destacar característiques de la personalitat
o de la feina (competent, intel·ligent, professional), quan es descriu una dona els adjectius se centren
en el físic i en aspectes afectius (elegant,
guapa, jove, amable, dolça). I curiosament, quan se’n destaquen
característiques com la fortalesa o el lideratge no sempre es fa en sentit
positiu: manaire, agressiva.
A més, deixem anar tranquil·lament adjectius en sentit
figurat com conyàs o collonut, que identifiquen femení amb
negatiu i masculí amb positiu. O considerem que actuar com una nena és dolent i en canvi comportar-se com un home és positiu.
I per últim, vull comentar breument la necessitat de defugir
expressions que promoguin la feminitat com a fet diferenciador, condicionant o
connotat d’alguna manera. Fixeu-vos en la contraposició de literatura / literatura
femenina o la selecció / la selecció femenina. Aquí entenem el
genèric com a masculí, i en aquest cas no hi ha una explicació gramatical que
ho justifiqui.
No es tracta de criticar la tendència imperant, sinó de fer
una mica de pedagogia perquè vagi minvant. Perquè l’autèntic llenguatge no sexista no consisteix a desdoblar i neutralitzar a discreció, sinó a detectar i expulsar el petit masclista interior amb què ens han contaminat anys i anys de tradició androcèntrica.