Avui us vull parlar de l’anomenat llenguatge inclusiu, no
discriminatori o no sexista i del
debat que ocasiona entre lingüistes i no lingüistes. Per als que no tingueu
clar a què em refereixo en poso uns quants exemples típics:
-S’enviarà una carta als treballadors i les treballadores
de l’empresa.
-L’estudiantat universitari, en peu de
guerra.
-A casa, totes som vegetarianes: la mare, el pare i
les tres filles.
Trobeu que les frases anteriors són correctes? Sobre aquesta
qüestió hi ha tantes opinions com persones, i fins a cert punt és comprensible,
però hem de saber que no tot s’hi val. Com que les professions relacionades amb
la llengua solen estar poc regulades i, a més, tots sabem parlar, ens atrevim
sense gaire miraments a opinar sobre temes lingüístics, fins i tot sobre
qüestions una mica tècniques que no dominem. És cert que el tema donaria per a
un llibre sencer, però en aquesta entrada només en destacaré alguns aspectes
bàsics.
D’entrada, deixant de banda els gustos personals, hem de
tenir en compte que el gènere gramatical no marcat sol coincidir amb el masculí, i
que no és correcte emprar el femení per a referir-nos a homes ni a un conjunt
d’homes i dones. A partir d’aquí, que cadascú parli com vulgui; sempre que
sigui conscient de quan s’està saltant la normativa, la gramàtica i l’evolució
de la llengua. Generalment, les opinions i les iniciatives que s’allunyen de la
norma es basen en benintencionats arguments socials, psicològics, polítics,
etc. però no en criteris lingüístics. Fixeu-vos que no s’escandalitza ningú en veure que el nombre gramatical menys marcat és el singular i que de vegades el fem servir per a designar plural. Igual que el temps verbal menys marcat
és el present i el podem utilitzar per a descriure temps passat o futur. No hi ha ningú en contra perquè no és una qüestió de sexes.
En canvi, el motiu que fa equiparar masculí a genèric ens pot
molestar, d’acord, però la realitat de la llengua és que si ens diuen
«Benvinguts!» quan entrem en grup en un lloc, les dones entenem que també hi
som benvingudes, no ens sentim excloses del grup. De la mateixa manera, podem
formar part d’un equip d’enginyers o
d’advocats; no necessitem que ens
anomenin separadament, com si no fóssim exactament iguals com a professionals. A
algú li suposa un problema no tenir una desinència pròpiament femenina per a periodista o fisioterapeuta?, o per a àgil
o intel·ligent? Simplement, per
motius evolutius arbitraris, aquestes paraules no han desenvolupat flexió de
gènere; la mateixa forma ens inclou a tots i no passa res. Els desdoblaments
són innecessaris i absurds per molt que una paraula tingui doble terminació,
perquè valents ho som tots, tant els valents com les valentes.
De vegades, per evitar l’enfarfegament de desdoblar-ho
tot, recorrem a l’ús de noms col·lectius
i a formes genèriques o neutres. Aquesta opció no és intrínsecament errònia, el
problema és que se sol utilitzar com a recurs per evitar la forma que
interpretem com a masculina. No hi ha cap mal a dir la comunitat científica, però és igual de vàlid, formal i
respectuós dir els científics, i no
s’ha d’arraconar aquesta forma en favor de l’altra. Tampoc no hi ha cap
problema per dir el professorat o el funcionariat si s’utilitza bé; l’error
és considerar sexista emprar els
professors i els funcionaris amb
valor genèric, i no podem consentir que ens ho facin «corregir». I sobretot
procurem no passar-nos homogeneïtzant tractaments, no sigui que acabem neutralitzant
unes directores anomenant-les directiva.
Quant a la feminització de termes suposadament masculins, no
cal comentar despropòsits de l’alçada de tothom/totdon, homenatge/donanatge, monoparental/monomarental. La ignorància
en temes d’etimologia es fa dolorosament evident quan sentim tocar campanes i
no sabem on.
Finalment, trobo que val la pena esmentar recursos més
subtils que pretenen evitar el masculí genèric impersonalitzant les frases.
Consisteixen a fer servir determinants i pronoms sense marca de gènere, optar
per construccions passives o imperatives, o elidir el gènere del subjecte, entre
d’altres. És perfectament normatiu dir, per exemple, qui faci tard no vindrà; entesos, però és igualment adequat dir els que facin tard no vindran (o les que facin tard no vindran si ens
referim només a dones). En aquests
casos, ningú no ens pot fer limitar-nos a una única opció; podem alternar-les
com vulguem. Ocultar o no el gènere no presenta cap problema des del punt de
vista lingüístic; ara bé, emprar construccions neutres no sé com ajuda a donar
notorietat al femení en la llengua.
Tot això és el resultat d’atorgar poder de decisió sobre la
llengua a qui no en té prou coneixement, o a qui es pensa que en té tant que la
pot reinventar. Voler institucionalitzar la «necessitat» de donar un tractament
a part al femení, o dissoldre’l en l’ambigüitat, és crear un problema lingüístic
que no existia. No calia inventar-se expressament un mot com estudiantat (no normatiu i sense ús
espontani) només per evitar estudiants.
No té sentit.
Sóc conscient que moltes persones volen de tot cor eradicar
el masclisme i visibilitzar les dones en una cultura que ens menysprea i ens
tracta com a mercaderia. Però no sé quin raonament il·lús els fa arribar a la
conclusió que atribuir un significat nou als gèneres gramaticals canviarà
alguna cosa en la mentalitat dels qui ho necessitarien. I els qui creiem en la
igualtat i el respecte no necessitem que ens parlin d’una manera ridícula i
agramatical per continuar sent com som i defensar els drets dels homes i les dones
en igualtat.
I si volem eliminar el tractament discriminatori,
condescendent i infantil que patim, sobretot en els mitjans, —sovint, de manera inconscient— hi
ha moltes maneres de fer-ho que no atempten contra la llengua ni contra el
sentit comú. N’explicaré unes quantes en la propera entrada.